Bárbara Black – Love, Death & Flies

8 abr., 2020 | Ressenyes

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Tres anys han passat des del flamant disc debut de Bàrbara Black, “Ad libitum”, que venia a ser la confirmació de les bones sensacions que ens va produir aquell avançament en forma d’EP que es va dir “Spiritual Rock”.

En aquest interval s’han produït alguns canvis en el si de la banda. Per descomptat, el lloctinent imprescindible de Bárbara continua sent Nitro Destruction, qui no sols bastoneja la bateria cada dia amb millor resultat, sinó que continua sent peça clau en tasques de composició i producció. A les guitarres es manté l’indispensable Javier Peláez, acompanyat ara per un altre brillant guitarrista com és Carlos “Cone” Herráez. Per al lloc de baixista (a l’aire al disc anterior), ja tenim un membre estable com és Daniel Márquez, que li dóna molt aplom a aquest treball. Finalment, ja no trobem els cors d’Esther Mazzadonia, quedant-se Bárbara com a propietària única de les veus, excepte algunes col·laboracions de vocalistes externs que donen el punt de color a algun dels temes.

En aquests tres anys, l’evolució de la carrera en solitari de la cantant madrilenya ha sofert un canvi espectacular. Serà del gust de cadascú pensar si el canvi ha estat positiu o no, però el que queda clar des del primer segon d’escolta és que Bárbara Black no ha volgut fer una segona part de “Ad libitum”, fent un tomb amb el que ens ofereix en aquest nou disc, “Love, Death & Flies”.

I és que el salt d’intensitat respecte a “Ad libitum” és brutal. Aquest nou disc és molt més agressiu, més dur i canyer, deixant els aires meridionals més apartats (que no eliminats) per a oferir-nos un disc contundent, enfellonit i punxant, que t’atropella com un camió de mercaderies, encara que en honor a la veritat tampoc ha oblidat el seu gust per la melodia quan és convenient.

La veu de Bárbara Black també ha patit una mutació, un gust pel cant extrem i screaming que combina amb el seu estil més melòdic, en una dualitat que la fa més versàtil. La seva potent veu pot caminar per diverses sendes amb èxit, com ho demostra en cada tall del disc. Aquest acostament al cant extrem xoca frontalment amb les parts en les quals treu la seva veu més dolça. Es podria dir que tenim dues cantants en una.

Com dic, bona part del disc és una metralladora que no deixa canya sense tombar. Com a exemples valguin la inicial “Damnified”, “Kissed By Flames” (amb aquestes influències evidents de Afterbridge), en la qual apareix convidada la veu gutural de Diego (Rayz) o “Tiger Tamer”, que recull una impactant història reflectida en el videoclip que han gravat a aquest efecte.

El canvi d’estil, bastant dràstic, no és total, ja que també tenim diversos temes en els quals reconeixem el rock meridional que els va acompanyar en el disc anterior. La intro de “Don’t Play With Fire”, que desemboca en un tema de pur hard rock, amb el colofó del solo final de J.A. Martin (ex Sangre Azul, ex Danger). La més delicada “Desert’s Last Drop” i el reconeixible hard rock de “Heroes Above The Stars” amb una preciosa melodia vocal, un tema que de ben segur funcionarà molt bé en directe, igual que segur ho farà “No Bullets”, que compta amb les col·laboracions d’Óscar Sancho (Lujúria) i Cecilio Sánchez-Robles (Ankhara) a les veus i guitarra, respectivament.

Esment a part mereix “Twisted Girl” per la seva evident influència de Mr. Big, un tema que genera bon rotllo i en el qual la banda se sent a gust des de la primera nota. I, per descomptat, el doble tema final “Vampire Love” en el qual el grup juga més que mai amb les intensitats, tant vocals com instrumentals, en el més pròxim al metall progressiu que es pot trobar en un disc que camina sempre en altres estils.

Amb un so excel·lent que permet escoltar amb nitidesa cada instrument, tots en el seu lloc, l’única cosa que no em convenç és la portada, molt complexa i que necessitaria un llibret a part per a desxifrar el seu significat complet. Parlant del llibret, aquest conté les lletres i els agraïments en una combinació de colors encertada i amb fotos de molta qualitat.

“Love, Death & Flies” suposa, per tant, un canvi bastant radical en l’estil portat fins ara per Bárbara Black. Tota una descàrrega d’agressivitat, no exempta de qualitat, per a deixar anar adrenalina en aquests durs temps que ens està tocant viure.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!

Santi Fernández "Shan Tee"

Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *